Cinema quinqui amb causa

El primer dia de la meva primera visita a Porto vaig anar al Museu Serralves i va ser una grata sorpresa trobar-m’hi amb una exposició comissariada pel cineasta portuguès Pedro Costa. Mai no he traduït cap pel·lícula seva, però sí que n’he sincronitzat en diversos festivals. La millor de les que he vist, al meu entendre, és l’angoixosa No Quart da Vanda (2000). La cinematografia de Costa dedicada als drogoaddictes té similituds amb el cinema quinqui hispà: són ficció, però també un retrat gairebé antropològic d’una joventut de barris pobres abandonada en la cuneta del progrés ibèric on els actors i actrius s’interpreten a ells mateixos. El cinema de Costa, no obstant això, fuig d’allò anecdòtic i costumista per a submergir-nos de ple en la monotonia desesperant de qui no pot fugir del present, sense esperar un futur més enllà de la següent dosi ni majors horitzons que les quatre parets ronyoses de la barraca on la vida s’evapora com el fum dels xinos. I durant les tres hores de la pel·lícula, mentre dins de l’habitació de la Vanda la seva vida i la de la seva germana es van esmicolant en glopades de paper de plata, a fora les màquines van enderrocant el seu poblat de barraques sense pressa però sense pausa, en un paral·lelisme perfecte del procés de demolició personal (dins) i social (fora) portat per l’avanç implacable i mecànic d’aquestes societats capitalistes que no fan presoners.